“Si tens fam, les pedres et semblaran pans”
La coneguda cita d’Oscar Wilde de la que volia parlar en aquesta entrada és: “Que hablen de uno es espantoso. Pero hay algo peor: que no hablen.” (en anglès: “The only thing worse than being talked about is not being talked about”), present al llibre “El retrato de Dorian Gray” que data l’any 1891.
Avui l’he escoltat en una classe, dita per un professor parlant sobre màrqueting i anàlisi de missatges, i m’ha vingut una curiositat immensa d’investigar la seva procedència real, les variacions que ha sofert durant la història i reflexionar sobre en quins casos es pot aplicar tal significat. La considero una frase molt familiar i molt present avui en dia per diversos casos dels que després parlaré.
Sota la premisa d’aquesta frase cèlebre, la qüestió rau en “que parlin de mi, encara que sigui malament”. I és que com ja sabem tots, se’n parla més de les males notícies que de les bones, sobretot si són morboses o escandaloses.
A través dels anys han aparegut variacions de la cita inicial i noves cites basades en aquesta. Un exemple és la frase que es troba a El Quijote: “Ladran, Sancho, señal de que cabalgamos”, o bé la típica frase de “Si no voy a ser el primero en el cielo, prefiero serlo en el infierno” relacionades també amb “La ignorància mata a l’home” i “La indiferència és el càstig més dolorós” i capgirada posteriorment per Salvador Dalí: “Que hablen de ti, aunque sea bien”. Fins i tot Risto Mejide fa referència al significat de Wilde, amb la seva mítica frase “Si cuando hablas nadie se molesta, eso es que no has dicho absolutamente nada”.
Està clar que no té el mateix resultat aplicar aquesta frase en uns cànons estratègics per una empresa, com ja veurem, que en la vida personal d’algú. Es podrien, fins i tot, entreveure dues vessants a favor o en contra d’aquesta frase, tot depenent d’una mera qüestió de prioritats en la popularitat general (ja sigui bona o dolenta) o la popularitat a favor de ser conegut pels demés. Potser aquesta visió de Wilde, un tant excèntrica, encaixa més amb les persones populars i famoses (o itent d’elles) perquè, en certa forma, viuen de que la gent les recordi. No importa com, mentre se les recordi mantindran la seva popularitat.
Avui en dia, en el món de la comunicació, és una tendència creixent (i potser preocupant) entre algunes marques comercials utilitzar la mateixa estratègia per a que es parli d’elles. I amb l’aparició de les xaxes socials en escena i la rapidesa d’Internet és encara més factible aconseguir actraure l’atenció cap a nosaltres amb notícies que donin joc a aquest fenomen.
Un clàssic de marca que tradicionalment juga amb allò políticament incorrecte en la seva comunicació és Benetton. Segur que recordareu alguna de les seves campanyes publicitàries, com per exemple la que mostraba un petó d’Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. Però Benetton no és l’única en utilitzar la publicitat provocativa i polèmica (anomenada per alguns “publicitat de shock”). Un altre cas que em ve a la ment és el de Ryanair, que ha captat tota l’atenció dels medis a base de transgredir unes normatives anteriorment establertes per les companyies de vols. O bé el cas de La Redoute, en el que es veia clarament un home despullat al fons, mentre que en un primer pla sortien uns nens petits mostrant la roba que ven la famosa revista francesa (es pot veure la notícia en aquest enllaç).
Una de les imatges de la campanya Unhate de Benetton d’aquest mateix any: Angela Merkel i Nicolas Sarkozy donant-se un petó.
Per tant, queda clar que algunes vegades pot funcionar aquesta publicitat de shock si ens referim a imatge d’empresa. Però si fem referència a la nostra vida personal, és més preferible que no parlin de nosaltres i mantindre’s en l’anonimat o que en parlin malament?
Mònica Julià
entrecotalpunticoma 